dijous, 24 de maig del 2012

The 5 Biggest Mistakes You’re Making With Work Relationships [Los 5 mayores errores que usted está cometiendo en las relaciones en el trabajo]

Imprimeix
Para liderar un equipo, es vital saber construir unas buenas relaciones en el trabajo. En este artículo de Fast Company, coescrito por el gurú del management Ken Blanchard, se exponen 5 errores comunes, como no preocuparse por las relaciones, darles una dimensión demasiado emocional o llevarse bien sólo con los iguales y superiores. También se proponen fórmulas de autoevaluación y de mejora de las relaciones.
Una gran compañía de telecomunicaciones encargó un estudio para descubrir qué atributos predecían mejor el éxito a largo plazo del liderazgo. ¿Por qué algunos líderes triunfaban y otros nunca estaban a la altura de las expectativas? Después de examinar una gran variedad de factores – entre ellos la tenacidad, la inteligencia, la ética o la ingenuidad - descubrieron que la capacidad de construir y fomentar una red de relaciones era el mejor indicador de éxito.

Construir relaciones de trabajo colaborativas es un reto para muchas personas. No se enseña normalmente en las escuelas y rara vez lo aprenden los que acceden a puestos de liderazgo. Es un gran problema.

Los retos actuales requieren los mejores esfuerzos de un grupo de personas comprometidas que trabajen por un objetivo común. Aunque una persona sola puede tener un impacto, el rol de líder es guiar al equipo para alcanzar mayores objetivos de los que podrían realizar individualmente.

A muchas personas se las selecciona para posiciones directivas gracias a sus fuertes capacidades y conocimientos individuales. Pero su experiencia de ser “el más listo del lugar” a menudo les impide desarrollar la capacidad de sacar lo mejor de los demás.

Construir relaciones de trabajo más fuertes
Hacer la transición de colaborador individual a líder de equipo empieza por ayudar a los demás a alcanzar sus metas, de modo que su visión preestablecida pueda hacerse realidad.

dimecres, 2 de maig del 2012

Viure pitjor que els pares

Viure pitjor que els pares

SALVADOR CARDÚS

Actualitzada el 01/05/2012 00:00



Viure pitjor que els pares XAVIER BERTRAL

De totes les calamitats socials que provoca la crisi, des del meu punt de vista, la pitjor és la impressionant taxa d'atur entre els joves. Segons l'EPA del primer trimestre d'enguany, a Catalunya l'atur entre els 16 i 19 anys és del 71,5%, i entre els 20 i 24 anys, del 48,1%. La mitjana per a tots els grups d'edat és del 24,4%. Les conseqüències immediates potser no són la dada més greu, perquè poc o molt els més joves encara compten amb el suport familiar, i en aquestes edats es poden refugiar en les institucions formatives. En canvi, a mitjà i llarg termini pot derivar en una situació dramàtica ara com ara difícil de preveure.



DADES COM AQUESTA semblen confirmar la idea que ara es va repetint amb insistència: "Per primera vegada, els fills viuran pitjor que els pares". Tanmateix, el pronòstic és força més antic que no pas la crisi que ara patim. La primera vegada que ho vaig sentir dir en un auditori ampli va ser en una conferència del llavors president Jordi Pujol de pot fer ben bé quinze anys. Llavors, lògicament, Pujol no es referia a aquest dramàtic atur juvenil sinó a qüestions més de fons derivades de la insostenibilitat del model de benestar en què estàvem instal·lats. En aquells moments el pronòstic es limitava a suggerir que els nostres fills no podrien seguir vivint en un model de creixement il·limitat, amb serveis i béns materials cada vegada més generosos. I vaig tenir la impressió que gairebé ningú no es donava per al·ludit.



ARA, QUAN TOT AFAVOREIX la comprensió d'aquella vella idea, crec que és convenient mantenir el doble pla de reflexió. D'una banda, el del dramatisme de la manca d'ocupació en l'edat més productiva de la persona, quan es forja la solidesa d'una cultura de treball i just quan hom construeix una perspectiva de vida orientada al futur. Que alguns titulats universitaris i joves ben formats professionalment trobin oportunitats a l'estranger no hauria de ser vist necessàriament com una desgràcia, certament, ni que la sortida sigui forçada.