Sedueix-te per seduir. Viure i educar les emocions és un llibre sobre educació emocional escrit per Eva Bach i Pere Darder, dos grans experts catalans en temes d'educació emocional.
El llibre ens parla de la importància d'educar les emocions, de conèixer-les, de viure-les plenament i saber regular-les per fer front als esdeveniments de la vida perquè tal com diu al pròleg:
"cal viure la vida amb emoció i goig, amb actitud positiva, sense pessimisme, sense deixar-se menar per la insatisfacció i el tedi; i per això cal tenir projectes creatius i vitals viscuts amb entusiasme".
El llibre va dirigit a educadors, pares i mares, a qualsevol persona interessada en el tema.
Un petit resum per un gran llibre!
El neurobiòleg nord-americà A.Damasio assenyala a “El error de Descartes” que durant molts anys s’ha pensat que “les decisions encertades provenien d’un cap fred, que les emocions i la raó no es barrejaven, com l’oli i l’aigua” (Damasio, 1996/2001:9). Però investigacions recents en el camp de la neurociència han constatat que una persona molt “intel•ligent”, que sàpiga conservar el cap fred i mantenir-se al marge de les seves emocions, no sols comet una successió contínua de desencerts a l’hora de prendre decisions, sinó que a més a més no es té prou en compte a si mateixa ni als altres i vulnera sovint el que podria ser personalment beneficiós i/o socialment convenient.
Aquesta i altres observacions similars han donat origen a una sèrie d’hipòtesis i d’estudis que han portat els investigadors del cervell humà a concloure que probablement les emocions i els sentiment no siguin en absolut intrusos en el bastió de la raó, sinó que determinats aspectes del procés de l’emoció i del sentiment són indispensables per a la racionalitat. Això no significa que aquests aspectes no puguin interceptar o distorsionar els processos de raonament, com es considerava tradicionalment i sabem que a vegades passa, però el que és realment nou i digne de ser tingut en compte és que l’absència d’emoció i de sentiment no és menys perjudicial (Damasio, 1996/2001:9-1º).
D’aquí be que puguem afirmar que viure i educar les emocions es una necessitat de primer ordre. Sent igualment important, el pensament no ho és tot. “sentir és indispensable per mantenir conductes personalment integradores, i socialment transformadores i solidàries”.
Sovint, quan parlem d’emocions, oblidem que la necessitat essencial de la persona és la de sentir-se estimada. Una persona se sent estimada quan se sent acollida, respectada i valorada per allò que és, no per allò que podria ser o que voldríem que fos, ni tampoc per allò que fa. Ningú podrà sentir-se estimat ni aprendre a estimar si no hi ha un altre que l’estimi. Si volem sentir-nos estimats, convé alhora que aprenguem a estimar.
Ralph Adolphs, neurobiòleg especialista en l’estudi de les emocions que treballa en l’equip de Damasio, afirma que “el cervell està constituït de tal manera que no pugui ser feliç permanentment, perquè si fóssim permanentment feliços no aprendríem. No hi hauria motivació i, per tant, no hi hauria transformació. “per aprendre és necessari tenir experiències negatives”.
L’autoconcepte (el que sé de mi) i l’autoestima (el valor que em dono), que tenen molt a veure amb la vivència o la no vivència de les pròpies emocions i amb els conseqüències que se’n deriven, ens predisposen a l’èxit o al fracàs en la vida i en les relacions. I el bressol de l’autoconcepte i l’autoestima és la vida familiar. Són les primeres experiències emocionals que tenim en el si de la família les que marcaran la nostra afectivitat.
Goleman ho deixa prou clar: l’impacte que l’aprenentatge primerenc té lloc en el si de la família és molt profund, ja que el cervell del nen té la seva màxima plasticitat en aquests primers anys de vida. Es a l’entorn familiar on descobreix per primer cop els seus sentiments, les reaccions dels altres davant dels seus sentiments i les seves possibilitats de resposta enfront d’ambdues coses. D’aquí que la forma com els pares condueixin les seves pròpies emocions i reaccionin davant les dels seus fills determini en bona mesura la competències emocionals d’aquests.
Stern, assenyala la necessitat que els pares sintonitzin amb les emocions dels seus fills, perquè els nens deixaran d’expressar, i fins i tot de sentir, aquelles emocions que no siguin captades, acceptades o correspostes pels pares, amb la qual cosa el seu registre emocional serà cada cop més pobre i restringit.
Alice Miller diu en el llibre “el drama del niño dotado y la búsqueda del verdadero yo” del perill de que el nen no tingui un espai on viure i expressar els seus sentiments autèntics. Si això passa, construirà un fals jo i manifestarà només aquelles emocions que obtinguin l’aprovació dels pares… les emocions no acceptades, ignorades que menyspreem els pares son les mateixes que no consentim amb nosaltres mateixos i que també ens foren prohibides i negades. Haver d’aparentar una altra cosa diferent del que som o sentim, per obtenir d’aquesta manera el reconeixement que necessitem per sobreviure, és causa de patiment emocional.
Per tant, la manera com vivim i ens llancem a viure les emocions ens ve de família. Aprendre a viure les nostres emocions dia a dia des de ben petits, ens dóna una certa garantía d’incorporar-les d’una manera més natural.
Educar les emocions vol dir també aprendre a discernir en quines ocasions convé introduir pauses entre l’emoció i la resposta que és deriva de l’emoció, per tal d’evitar certs riscos que podrien comportar acostumar-nos a reaccionar de manera impulsiva i sistemàtica en el mateix moment en que l’emoció apareix. Cal recórrer a la dimensió cognitiva quan aquesta emoció ens impulsa a actuar, i decidir si estem en condicions de fer-ho o si és millor que ens esperem.
L’educació ens ha de donar unes pautes o unes orientacions, no pas elaborar models o patrons que ens facin viure les emocions d’una manera determinada i homogènia, igual per a tots.
La majoria d’adults arrosseguem una sèrie de dèficits i de mals hàbits emocionals, que poden ser el principal obstacle per introduir les emocions a la vida i a l’educació. La majoria de nosaltres ens hem vist obligats, per imperatius socials i morals, però sobretot per imperatius afectius- atès que ningú no pot viure sense el reconeixement dels altres- , a enterrar molt endins la nostra vivència emocional autèntica.
La repressió emocional, en les nostres relacions ens aboquen a dependències malsanes a lluites de poder, al sometiment del que és aparentment mes feble al que aparentment ho és menys,… en l’origen de tot plegat, s’hi troben un cúmul de tristeses, de ràbies i de pors però també d’alegries, d’amors, i sobretot de desamors, mai reconeguts ni expressats que enverinen insospitadament la nostra pròpia existència i/o a dels altres.
Educar les emocions, conèixer què són i quina funció compleixen en la nostra vida és imprescindible per incrementar la integració i la satisfacció vital de cada individu així com el benestar, la cohesió i l’evolució dels col•lectiu social en general.
Les nostres emocions no son estats freds i inerts de la ment sinó que estan repletes de sang, suor i llàgrimes (Ledoux, 1999: 47).
Les emocions són la nostra resposta personal i singular als esdeveniments significatius a la nostra vida. Aquesta resposta es fruit de la combinació d’un conjunt de factors interns i externs innats i apresos que no poden ser considerats aïlladament. Una emoció és biologia i és aprenentatge. Però també es estímul i resposta, impuls i acció, instint i reflexió, mitjà i fi, inconsciència i consciencia sensació i cognició. En una emoció i trobem sempre un component natural o innat i un altre component après o adquirit, que sovint han esdevinguts antagònic i que l’educació de les emocions hauria de reconciliar.
L’emoció és una funció cerebral, que es genera en uns punts determinats del cervell i posa en marxa uns mecanismes neurals determinats. Els mecanismes que es posen en marxa varien en funció no sols de la dotació genètica sinó també de l’experiència i dels significats apresos per cada individu. Al cap i a la fi, l’emoció és una resposta del nostre cervell a un estímul intern o extern.
Cada individu respon amb la seva combinació particular de passió i de raó, de rauxa i de seny, i segons predomini un o altre vessant, tindrem conductes més fogoses i primàries o conductes més flegmàtiques i reflexives. L’educació tradicional reprimia les primeres i potenciava les segones. L’educació de les emocions ha de considerar-les totes dues i propiciar una síntesi harmònica.
“Limitando la expresión de sentimientos tales como dolor, enfado, miedo y pena también se restringe la habilidad de sentir placer” (Cornelius i Faire, 1998:107).
Per tant, una emoció es la resposta personal i singular de cada persona als esdeveniments significatius de la seva vida, i alhora allò que determina que uns esdeveniments de la seva vida siguin significatius i generadors d’emocions i uns altres no.
Una emoció és més que un sentiment… una emoció abasta el procés complet i engloba el comportament fisiològic-corporal, l’avaluatiu-cognitiu i el conductual-social, mentre que el terme sentiment és d’abast més restringit i fa referència únicament a una de les parts del procés la valorativa-cognitiva, un sentiment és una emoció feta conscient, que identifiquem, classifiquem i valorem gràcies al domini del llenguatge.
En general les persones coneixem poc les nostres emocions i la prova d’això la tenim en la dificultat que la majoria de nostres experimentem a l’hora de parlar-ne.
Sense viure les emocions no arribarem mai a conèixer-les, i sense compartir-les tampoc. La vivència emocional plena no ens hauria de fer por.
Les emocions que poden ser viscudes i expressades no sols disminueixen el seu potencial negatiu sinó que a més a més poden convertir-se en informacions molt valuoses sobre la nostra manera de ser i de sentir. En canvi les que no vivim ni expressem poden ocasionar-nos sensacions intenses i imprecises de malestar molt més difícils de diagnosticar i de superar.
Per arribar a ser capaços de regular oportunament una emoció, hem de deixar que aquesta es manifesti amb la major varietat possible d’elements i matisos i no tant sols amb els estrictament verbals o racionals.
Sent amb el cor però verifica els fets diu l’Upanishad (tractament de saviesa hindú).
Cal distingir l’emoció de la conducta que es deriva de l’emoció. Totes les emocions són lícites, però no totes les conductes que se’n deriven ho són.
Regular les emocions; no podem pensar sempre amb positiu, hem de saber donar a tot allò que ens passa una orientació de fons positiva, però això ha d’incloure viure i assumir aspectes negatius de la nostra realitat. Un pensament positiu que accepti i integri el trauma, la frustració i tot allò que en un primer moment no vivim com a positiu és necessari per assolir una maduresa realment consistent i ben fonamentada.
Hi ha una moda molt estesa de pensament positiu que impossibilitat qualsevol brot d’humanitat. Res ni ningú no mereix una llàgrima nostra. Allò que pot disgustar-nos, millor deixar-ho estar. Davant de l’adversitat, resignació. La vida és així... davant d’un desengany amorós, no hi ha cap home que valgui la pena o cap dona que sigui de fiar. Davant d’una malaltia greu, patir-la sense cap mostra de debilitat es considera una gesta heroica. Tot menys mostrar-nos vulnerables.
Cal reivindicar el dret a ser profundament humans, a poder expressar tant el somriure com el plor.. i es en l’amargor on podem descobrir la força transformadora i la capacitat de superació que tots tenim. El pensament positiu serà realment positiu quan admeti la nostra debilitat i parteixi d’ella. Si no, no serà positiu perquè serà irreal.
L’autoestima no és fer-se petons a un mateix ni envoltar-nos de persones que ens admirin i ens recordin constantment les nostres qualitats. És sentir-se digne i capaç. Digne de ser estimat i feliç, i capaç d’afrontar els reptes que la vida ens presenti.
Les emocions reconegudes i acceptades són la base de l’autoestima. Un no s’ha de defensar de tenir les emocions que té ni s’ha de sentir culpable de tenir-les. En realitat, hauríem de sentir-nos contents de tenir-les per tot el potencial que posseeixen.
L’autoestima no es fonamenta en la possessió i el reconeixement de certes qualitats personals, sinó que “arraiga en la autenticidad de los sentimientos propios” (Alice Miller). L’autoestima és la resultant d’una bona competència socioemocional i afectiva, ja que la manera com visquem i manegem les nostres emocions determina el concepte i la valoració d’un mateix, així com la qualitat de les nostres relacions interpersonals i el nostre grau de satisfacció vital, aspectes tots ells interdependents.
La finalitat primordial del desenvolupament emocional no és conèixer allò que sóc, allò que sento o allò que em passa, ni canviar-ho ni control.lar-ho... es compartir-ho. I compartim per comunicar i contagiar estimació i per establir i reforçar llaços d’afecte amb els altres i poder col•laborar en projectes comuns.
L’educació en lloc de dedicar-se a formar persones que siguin capaces d’estimar i de comprometre’s amb els altres, sovint s’ha dedicat a formar professionals que siguin aptes per ocupar un lloc rellevant, per obtenir beneficis materials, per assolir un reconeixement extern i per altres objectius similars que potenciïn únicament les dimensions tècniques i prescindeixen de les humanes.
Hem d’aprendre a sentir i a dir t’estimo amb totes les combinacions de paraules que se’ns acudeixin i que siguem capaços d’inventar-nos, però també hem d’aprendre a dir-ho amb la mirada, amb les mans, amb el gest, amb el tacte, amb el nostre comportament i amb la nostra actitud.
Totes les emocions són successos físics (Segal, 1997:29) i que més del 90% dels missatges emocionals que emetem o que rebem són de naturalesa no verbal (Goleman, 1996:155).
Sense comunicació i compartir les nostres emocions no es pot produir una verdadera connexió amb l’altre. I sense contacte corporal directe es perden alguns dels elements claus de la comunicació. L’empatia (la sintonia amb les emocions de l’altre) només és real quan som capaços de traduir el que ens estan dient en sensacions que percebem amb el nostre cos i que sentim en el nostre cos.
L’empatia és la capacitat d’escoltar amb el cos i amb el cor a més a més de fer-ho amb els orelles. Sóc capaç de crear llaços autèntics amb l’altre quan sóc capaç de sentir en el meu cos el que l’altre m’està dient, perquè abans he estat capaç de sentir a fons les meves emocions amb mi mateix.
El contacte físic és una font d’emocions i de plaer, alhora que és una necessitat humana bàsica i universal. Es a partir de la sensació tàctil com comencem a prendre consciència de la nostra existència i com podem arriba a sentir-nos realment acceptats i importants pels altres. El psíquic es forma i s’equilibra a partir del jo físic, i és a través de la interacció dels dos que s’assoleix l’autoconsciència.
L’amor s’aprèn a través de la pell perquè, la pell és el més profund que hi ha en l’home. El tacte no constitueix una mera sensació física, sinó que suposa a un temps emoció i comunicació ( Leleu, 1997: 27).
El contacte corporal és necessari per a la salut física i mental. Rebre carícies de tot tipus – no només físiques- és fonamental per sentir-nos bé i per ser capaços de fer sentir bé els altres. Però ningú no pot donar allò que no ha rebut mai. Només si som acariciats en el senti ampli del terme serem capaços d’acariciar i de mantenir una relació satisfactòria amb nosaltres mateixos i amb els altres.
La necessitat de reconeixement amorós, és una necessitat imperiosa en l’individu.
Les emocions arriben a ser realment emocionants quan les podem compartir amb els altres. És més, si bé hi ha emocions que haurem d’experimentar a soles i que només trobaran espai en els nostres silencis, n’hi ha d’altres que no assoliran mai la seva màxima expressió si no és compartint-les.
Interdependència significa assumir la necessitat i la vinculació l’altre des de la meva autonomia personal.
Els valors són l’horitzó que dona sentit a allò que fem amb les nostres emocions i que pot encaminar-les cap al compartir. Una persona expressarà obertament el que sent si té com a valor la integritat, però procurarà no fer mal a l’altre i es farà càrrec de les emocions de l’altre si té com a valor la responsabilitat.
No dependre de ningú es impossible, i més si es vol una existència fecunda en convivència amb els altres. Per conviure no n’hi ha prou amb estar junts, ni amb fer coses junts. Fa falta un projecte de relació en el qual l’objectiu sigui sentir amb l’altre i ser per l’altre.
El contacte amb l’altre ens permet de descobrir la riquesa de la vida humana, feta de pors, de dubtes, d’èxits i de fracassos, d’energia per aconseguir el que volem, de desitjos d’estimar i de ser estimats, de projectes de vida en funció d’uns valors, de desorientacions passatgeres o desorientacions més importants per al nostra futur.... sentir que necessitem l’altre i ell a nosaltres.
Cada relació es irrepetible. El nostre estat emocional és clau perquè és el que determinarà la forma d’adreçar-nos a l’altre. L’acumulació de males experiències ens pot portar a decantar-nos cap a actituds restrictives respecte a les relacions.
No és veritat que sempre valgui més estar sol que mal acompanyat. A vegades ens convé estar sols, a vegades ens convé estar ben acompanyats i a vegades ens pot convenir estar malt acompanyats.... ja que potser una font d’autoconeixement.
A vegades un tendeix a aïllar-se, d’una manera subtil i políticament correcta com fent de la seva professió l’objectiu de la seva vida. En les parelles és necessari fer projectes, però no només de tipus domèstic, sinó de tipus personal, que donin sentit a la vida en comú. A vegades quan manca un projecte de vida en comú engrescador, ens busquem maneres encobertes de donar sortida a les emocions que no es viuen dins de la parella, com pot ser el cas de les relacions secretes.
Som éssers profundament necessitats d’afecte i estimació. La necessitat de l’altre no l’hem de viure com una debilitat, sinó com la més rica en possibilitats de totes les necessitats humanes.
El valor més gran que tinc no és allò que sé, allò que faig o allò que tinc. Ni tant sols allò que sóc. És allò que sóc capaç de compartir. La meva major riquesa és l’altre.
Adoptar una actitud responsable significa fer-se càrrec dels propis desencerts (en lloc de culpar-nos per ells o de culpar l’altre per sistema), i tenir en compte les repercussions que la pròpia actuació pot tenir sobre l’altre. Significa, a més a més, posar-se en el seu lloc i mirar d’entendre i validar la seva postura i el seu sentir. I significa, finalment, tractar-lo amb la màxima deferència i delicadesa possible.
Davant d’un conflicte no serveix fer com que no ha passat res, ni optar pel silenci, ni emprendre la fugida o la retirada. Igualment no serveixen el lament o l’actitud derrotista, ni atribuir-se tota la responsabilitat una de les parts, ni entrar en una espiral d’excuses i de justificacions i per suposat no serveixen les recriminacions ni l’agressió oberta o encoberta de l’altre.
D’altre banda, els problemes que no s’afronten en el moment oportú i de la manera apropiada van creixen a l’ombra i pot arribar un moment en què implosionin o explosionin, complicant encara més la situació.
Una de les pitjors coses que poden passar quan hi ha un conflicte és que una de les parts es negui en rodó a buscar solucions. El corrent d’afecte i confiança mútua es malmet o es trenca quan hi ha algú que renuncia o abandona. Aquesta actitud és indici de que no es vol buscar cap sortida que no sigui la pròpia, o que la persona o el problema no importa prou com perquè valgui la pena buscar-ne cap altra. Quedar-se sense alternatives pot ser viscut per l’altre part com una agressió a la seva dignitat que, segons les circumstàncies, pot arribar a ser emocionalment traumàtica.
Tot valor humà és més consistent i té més força si és sentit a més a més de ser pensat.
