Avui he rescatat aquest escrit de l'Eva Piquer on parla de dos mètodes per fer dormir als nens.... M'ha fet gràcia ja que pràcticament havia oblidat aquesta part...
Arriba un moment a la vida que t’has de mullar. No s’hi val a anar fent la viu-viu, i que es defineixin els altres. Com que vas néixer dona en una nació oprimida i en una família de classe treballadora, a tu t’ha tocat ser feminista, catalanista i d’esquerres. I ets atea, gràcies a Déu.
Ara bé: pel que fa als models de criança, fuges dels extremismes com de les escoletes amb vocació de pàrquing. Al Facebook, t’has fet admiradora del pediatre Carlos González (els seus consells sobre lactància materna i alimentació són imprescindibles), però mai de la vida t’uniries al grup “Enviem el doctor Estivill a Plutó”, en què s’acusa Eduard Estivill d’haver fet creure als pares que cal deixar plorar els nens perquè aprenguin a adormir-se i, doncs, d’haver creat els “futurs serial killers de la societat”.
Tres dels teus quatre fills, ho confesses, van patir de nadons una adaptació casolana del mètode Estivill, o mètode Ferber o com es digui, i no només han dormit des d’aleshores com angelets, sinó que no fan cara de voler assassinar ningú. Excepte quan es barallen i sembla que s’hagin de matar entre ells.
El quart fill t’ha agafat més grandeta, una miiica més carlosgonzalista, i mai has gosat aplicar-li seriosament el mètode innominable. El malparit t’ho ha agraït plorant més fort i durant més estona a l’hora de dormir que els seus tres germans junts. Rebel com és, té el vici de bramar cada nit uns minuts així que el fiqueu al llit. I la broma ja fa vint-i-dos mesos que dura. Fins al punt que l’altre dia vas rescatar d’un prestatge el llibre del mètode conductista i vas estar a punt d’aplicar-l’hi al peu de la lletra.
Que no, no ho faràs. T’ho impedeixen la veueta carlosgonzalista que et va dient “no ho facis, no ho facis” a cau d’orella (conseqüència del teu flirteig descafeïnat amb la criança natural) i les poques ganes de ser estigmatitzada socialment com a mare-cruel-que-tortura-nens-sense-despentinar-se. Amb els teus primers fills va ser diferent: llavors posar en pràctica l’Estivill estava ben vist. Ara et sorprenen fullejant el manual de l’expert en son i avisen els mossos: denunciada per maltractadora infantil. Només et faltaria això, amb la feinada que tens.
En resum, que no ets ni gonzalista al cent per cent ni estivillista militant. Perquè ni l’un és Déu ni l’altre el dimoni, ni creus que calgui prendre partit amb fervor religiós en un debat que massa sovint es treu de mare. El teu agnosticisme et permet fer allò tan lleig de navegar entre dues aigües: admires en Carlos González, però acabes de demanar a l’Eduard Estivill si vol ser amic teu. Amic només de Facebook, ep. Confies que t’acceptarà com a amiga abans que algun intolerant l’enviï disparat cap a Plutó.
A casa tb fa més de 5 anys que varem decidir aplicar la coherència... i en aquell moment el que ens va semblar més coherent va ser l'Estivill... haig de reconèixer que quan vaig començar a llegir-me el llibre no ho vaig tenir gens clar... però finalment vam tirar pel dret. Dues nits de plors..., només dues nits (tot i que en aquell moment es varen fer eternes i molt dures...) i prou. En Jan va decidir que no calia plorar, i no passava res, que nosaltres estavem al seu costat, però que no l'agafariem ni ens l'emportariem al nostre llit... I si alguna altra nit va decidir plorar, era per què realment tenia algun altre motiu... Al final, com amb tot, una mica coherencia i una orella molt fina per esbrinar el que vol dir el plor del nadó...
Jo ara puc dir que els meus fills dormen sols perfectament i que no tenen cap trauma... !!! sovint amb els nens el camí més fàcil no és el mes encertat.
petons i bona nit!
elisenda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada