Aquest és el meu primer blog... un petit experiment, on penjar-hi algunes notícies, retalls, informació que pot resultar interessant, resums d'articles... una cocktelera d'informació on compartir idees, reflexions... o notícies que simplement no vull imprimir i que arxivo amb la idea de trobar un moment per llegir-los amb més tranquil.litat... tranqui què????
dijous, 26 d’agost del 2010
diumenge, 22 d’agost del 2010
THE BOSS. BORN TO RUN.
... no tinc paraules!... ell les té totes!
dissabte, 21 d’agost del 2010
COM MILLORAR LA SOCIABILITZACIÓ EMOCIONAL DELS NENS?
Es cert que per diferents motius, tenir bones relacions i bons contactes és un tema important, no nomes nivell personal ( tot i que pel meu parer, aquestes relacions s’han de treballar d’una manera més “pròxima” i més “autèntica”) .Ara be, a nivell professional, totes aquestes eines, ens agradin o no, ens ajuden i ens faciliten la feina… i sobretot, tenen un punt d’impersonal que les fan més fàcils.. D’altra banda, no crec que ningú pugui tenir 800 amics (com al facebook), puc tenir 800 coneguts… però aquesta és una altra historia…
Vaig llegir no fa massa, que si els adults tinguéssim la mateixa facilitat de relació que els nens, segurament no tindríem que “muntar-nos” aquestes històries… ja els nens tenen l’habilitat de fer amics al parc amb només 2 minuts…
Tot i així, com podem ajudar als nostres nens a desenvolupar-se socialment i emocionalment? Estic convençuda que aquesta serà una de les aptituds més necessàries per el seu futur...
(resum del llibre: EINSTEIN NUNCA MEMORIZO, APRENDIÓ JUGANDO (Dra. Kathy Hirsh-Pasekk i Dra. Roberta Michnick Golinkoff).
Buscar el momento de hablar sobre los sentimientos de los demás. Cuando explicas a tu hijo cómo se sentirían otras personas si tuviese lugar determinado hecho, le enseñas a ver las cosas desde el punto de vista del otro.
Vigila tu manera de hablar. Aprovecha cuando leéis cuentos y preguntarle acerca del sentimiento de los personajes.
Explica a tu hijo que los sentimientos de los demás tienen su origen en unas causas concretas. Hablar acerca de las emociones y de las causas de dichas emociones tiene una repercusión en el desarrollo de la teoría de la mente del niño.
Frena en seco la actitud de meterse con los demás. El ejemplo más extremo de los niños que no se plantean el bienestar del otro es el caso del niño que se mete con todos. Si tu hijo es objeto de esta conducta con frecuencia, puede que sea señal de que es socialmente menos competente y que, por ende, tiene menos amigos y es considerado vulnerable por los demás. Al parecer es menos probable que los agresivos se mean con aquellos niños que son socialmente más competentes y tienen más amiguitos.
Los investigadores han determinado que tanto los niños que se meten con otros niños, como los que son víctimas de dicho comportamiento, presentan en general una serie de rasgos típicos. Por ejemplo, casi todas las víctimas refuerzan sin querer la actitud del agresor, al ceder a sus exigencias, al llorar, al adoptar actitudes defensivas, y al no plantarles cara. Los niños que son víctima de la actitud agresiva de otros niños suelen tener padres excesivamente entrometidos, padres controladores y superprotectores. Esta conducta por parte de los padres propicia ansiedad, baja autoestima y dependencia, rasgos que, combinados, hacen que el niño irradie vulnerabilidad. Por su parte, los niños agresivos con sus compañeros se nutren de la dependencia y de la vulnerabilidad de sus víctimas. Saben que el otro no peleará para defenderse. Esto hace que el agresor se sienta más poderoso. Por supuesto, también el niño agresor tiene sus propios déficits sociales. En la mayoría de los casos, procede de una familia donde escasea la calidez o el afecto. Son también familias en las que cuesta compartir los sentimientos. En ocasiones, los padres de los niños agresivos imponen una disciplina muy punitiva y rígida por último, ante la idea de causar dolor o sufrimiento, el niño agresor siente menos desagrado que el niño medio,
¿Qué se puede hacer por los niños agresores y por las víctimas? Un buen sitio para empezar a ayudarles son los centros de preescolar y en el jardín de infancia en los que la socialización entre compañeros está integrada en el currículo. A los niños ansiosos y retraídos les vendrá muy bien desarrollar una única pero buena amistad. E incluso cuando tengan conflictos con sus compañeros, aprenderán muchas cosas importantes sobre cómo interpretar correctamente las pistas que le transmiten los demás. Pero además de enseñar destrezas de orden social en el colegio, también es importante que revises la relación que tienes con tu hijo, sobre todo si sospechas que agrede a otros niños. Recuerda: los niños que se meten con sus compañeros suelen proceder de familias en las que escasean las muestras de cariño y la expresión de sentimientos. Tomate un tiempo para preguntar a tu hijo como se siente y para escuchar de verdad su respuesta. Si te comunica enfado o rabia, trabaja con el para ayudarle a regular estas emociones negativas y para hallar vías pacificas hacia la resolución. Por último si te habla de problemas que está teniendo con sus compañeros, haced juntos una lluvia de ideas para dar con posibles vías de solución.
Finalmente, los niños que ni se meten con otros niños, ni padecen este tipo de agresión, tienen una importante función que desempeñar en la formación de la conducta de los otros niños. Enseña a tus hijos a hablar en nombre de aquellos que están siendo víctimas de otros. (recomanem llibre the safe child book).
Procura dar cabida a momentos de socialización. A veces los niños sólo necesitan estar con otros niños o estar a solas. Podría parecerte que no están haciendo nada, pero tienen mucho que aprender durante estos ratos si actividades programadas, tanto si están solos como en compañía de otros niños. ¡Hay que dejarles que sean espontáneos, que holgazaneen simplemente! Dar cabida a ratos para jugar con otros niños ayuda a tus hijos a diversificar sus relaciones sociales y a desarrollar más habilidades para desenvolverse en una mayor variedad de situaciones.
Si tu hijo va a la guardería o a un centro escolar, procura establecer una relación cercana con el maestro o los cuidadores.
Evita hacer caso omiso de los sentimientos de tu hijo, o restarles importancia. Tomate esos episodios como una oportunidad para enseñar a tus hijos a aprender algo positivo de una situación negativa, sin impedirles en ningún momento que experimenten sentimientos de dolor o de disgusto. Saber extraer enseñanzas positivas de las situaciones conflictivas les resultará muy útil para cuando tengan que enfrentarse a las inevitables frustraciones de la vida,
Trata de ver el mundo tal como lo ven tus hijos. En cuanto consigas hacerlo, te darás cuenta de que muchas veces las coses que hacen daño al niño son muy diferentes a las que nos hace daño a nosotros, los adultos. Enséñale que no pasa nada por manifestar emociones negativas, tales como la tristeza o el miedo. Igualmente intenta mostrarle la manera positiva en que te enfrentas a tu propio estado o a otros sentimientos negativos. Recuerda: tus hijos están pendientes de que les enseñes a regular sus emociones.
El mensaje principal es que los padres deben hablar con sus hijos y animarles a que expliquen cómo se siente. Cuanto más intentes entender cómo se sienten y les ayudes a entender por qué ha sucedido una determinada situación, más recursos estará desarrollando el niño para desenvolverse en momentos de conflicto. Las dotes sociales son esenciales para que las cosas vayan bien, tanto en la escuela como en la vida.
divendres, 20 d’agost del 2010
Ni gonzalista ni estivillista ni falta que fa
Avui he rescatat aquest escrit de l'Eva Piquer on parla de dos mètodes per fer dormir als nens.... M'ha fet gràcia ja que pràcticament havia oblidat aquesta part...
Arriba un moment a la vida que t’has de mullar. No s’hi val a anar fent la viu-viu, i que es defineixin els altres. Com que vas néixer dona en una nació oprimida i en una família de classe treballadora, a tu t’ha tocat ser feminista, catalanista i d’esquerres. I ets atea, gràcies a Déu.
Ara bé: pel que fa als models de criança, fuges dels extremismes com de les escoletes amb vocació de pàrquing. Al Facebook, t’has fet admiradora del pediatre Carlos González (els seus consells sobre lactància materna i alimentació són imprescindibles), però mai de la vida t’uniries al grup “Enviem el doctor Estivill a Plutó”, en què s’acusa Eduard Estivill d’haver fet creure als pares que cal deixar plorar els nens perquè aprenguin a adormir-se i, doncs, d’haver creat els “futurs serial killers de la societat”.
Tres dels teus quatre fills, ho confesses, van patir de nadons una adaptació casolana del mètode Estivill, o mètode Ferber o com es digui, i no només han dormit des d’aleshores com angelets, sinó que no fan cara de voler assassinar ningú. Excepte quan es barallen i sembla que s’hagin de matar entre ells.
El quart fill t’ha agafat més grandeta, una miiica més carlosgonzalista, i mai has gosat aplicar-li seriosament el mètode innominable. El malparit t’ho ha agraït plorant més fort i durant més estona a l’hora de dormir que els seus tres germans junts. Rebel com és, té el vici de bramar cada nit uns minuts així que el fiqueu al llit. I la broma ja fa vint-i-dos mesos que dura. Fins al punt que l’altre dia vas rescatar d’un prestatge el llibre del mètode conductista i vas estar a punt d’aplicar-l’hi al peu de la lletra.
Que no, no ho faràs. T’ho impedeixen la veueta carlosgonzalista que et va dient “no ho facis, no ho facis” a cau d’orella (conseqüència del teu flirteig descafeïnat amb la criança natural) i les poques ganes de ser estigmatitzada socialment com a mare-cruel-que-tortura-nens-sense-despentinar-se. Amb els teus primers fills va ser diferent: llavors posar en pràctica l’Estivill estava ben vist. Ara et sorprenen fullejant el manual de l’expert en son i avisen els mossos: denunciada per maltractadora infantil. Només et faltaria això, amb la feinada que tens.
En resum, que no ets ni gonzalista al cent per cent ni estivillista militant. Perquè ni l’un és Déu ni l’altre el dimoni, ni creus que calgui prendre partit amb fervor religiós en un debat que massa sovint es treu de mare. El teu agnosticisme et permet fer allò tan lleig de navegar entre dues aigües: admires en Carlos González, però acabes de demanar a l’Eduard Estivill si vol ser amic teu. Amic només de Facebook, ep. Confies que t’acceptarà com a amiga abans que algun intolerant l’enviï disparat cap a Plutó.
A casa tb fa més de 5 anys que varem decidir aplicar la coherència... i en aquell moment el que ens va semblar més coherent va ser l'Estivill... haig de reconèixer que quan vaig començar a llegir-me el llibre no ho vaig tenir gens clar... però finalment vam tirar pel dret. Dues nits de plors..., només dues nits (tot i que en aquell moment es varen fer eternes i molt dures...) i prou. En Jan va decidir que no calia plorar, i no passava res, que nosaltres estavem al seu costat, però que no l'agafariem ni ens l'emportariem al nostre llit... I si alguna altra nit va decidir plorar, era per què realment tenia algun altre motiu... Al final, com amb tot, una mica coherencia i una orella molt fina per esbrinar el que vol dir el plor del nadó...
Jo ara puc dir que els meus fills dormen sols perfectament i que no tenen cap trauma... !!! sovint amb els nens el camí més fàcil no és el mes encertat.
petons i bona nit!
elisenda
Arriba un moment a la vida que t’has de mullar. No s’hi val a anar fent la viu-viu, i que es defineixin els altres. Com que vas néixer dona en una nació oprimida i en una família de classe treballadora, a tu t’ha tocat ser feminista, catalanista i d’esquerres. I ets atea, gràcies a Déu.
Ara bé: pel que fa als models de criança, fuges dels extremismes com de les escoletes amb vocació de pàrquing. Al Facebook, t’has fet admiradora del pediatre Carlos González (els seus consells sobre lactància materna i alimentació són imprescindibles), però mai de la vida t’uniries al grup “Enviem el doctor Estivill a Plutó”, en què s’acusa Eduard Estivill d’haver fet creure als pares que cal deixar plorar els nens perquè aprenguin a adormir-se i, doncs, d’haver creat els “futurs serial killers de la societat”.
Tres dels teus quatre fills, ho confesses, van patir de nadons una adaptació casolana del mètode Estivill, o mètode Ferber o com es digui, i no només han dormit des d’aleshores com angelets, sinó que no fan cara de voler assassinar ningú. Excepte quan es barallen i sembla que s’hagin de matar entre ells.
El quart fill t’ha agafat més grandeta, una miiica més carlosgonzalista, i mai has gosat aplicar-li seriosament el mètode innominable. El malparit t’ho ha agraït plorant més fort i durant més estona a l’hora de dormir que els seus tres germans junts. Rebel com és, té el vici de bramar cada nit uns minuts així que el fiqueu al llit. I la broma ja fa vint-i-dos mesos que dura. Fins al punt que l’altre dia vas rescatar d’un prestatge el llibre del mètode conductista i vas estar a punt d’aplicar-l’hi al peu de la lletra.
Que no, no ho faràs. T’ho impedeixen la veueta carlosgonzalista que et va dient “no ho facis, no ho facis” a cau d’orella (conseqüència del teu flirteig descafeïnat amb la criança natural) i les poques ganes de ser estigmatitzada socialment com a mare-cruel-que-tortura-nens-sense-despentinar-se. Amb els teus primers fills va ser diferent: llavors posar en pràctica l’Estivill estava ben vist. Ara et sorprenen fullejant el manual de l’expert en son i avisen els mossos: denunciada per maltractadora infantil. Només et faltaria això, amb la feinada que tens.
En resum, que no ets ni gonzalista al cent per cent ni estivillista militant. Perquè ni l’un és Déu ni l’altre el dimoni, ni creus que calgui prendre partit amb fervor religiós en un debat que massa sovint es treu de mare. El teu agnosticisme et permet fer allò tan lleig de navegar entre dues aigües: admires en Carlos González, però acabes de demanar a l’Eduard Estivill si vol ser amic teu. Amic només de Facebook, ep. Confies que t’acceptarà com a amiga abans que algun intolerant l’enviï disparat cap a Plutó.
A casa tb fa més de 5 anys que varem decidir aplicar la coherència... i en aquell moment el que ens va semblar més coherent va ser l'Estivill... haig de reconèixer que quan vaig començar a llegir-me el llibre no ho vaig tenir gens clar... però finalment vam tirar pel dret. Dues nits de plors..., només dues nits (tot i que en aquell moment es varen fer eternes i molt dures...) i prou. En Jan va decidir que no calia plorar, i no passava res, que nosaltres estavem al seu costat, però que no l'agafariem ni ens l'emportariem al nostre llit... I si alguna altra nit va decidir plorar, era per què realment tenia algun altre motiu... Al final, com amb tot, una mica coherencia i una orella molt fina per esbrinar el que vol dir el plor del nadó...
Jo ara puc dir que els meus fills dormen sols perfectament i que no tenen cap trauma... !!! sovint amb els nens el camí més fàcil no és el mes encertat.
petons i bona nit!
elisenda
divendres, 13 d’agost del 2010
UNA TORMENTA D'ESTIU
| M'agraden les tempestes d'estiu, tot i que algunes fan basarda... |
m'agrada veure com espeteguen els llamps a l'horitzó i el soroll eixordador dels trons...
| m'agrada veure els núvols com canvien de forma i es mouen amb rapidesa... |
m'agrada escoltar el soroll de l'aigua quan cau a la teulada i llisca per la canalera
| i el vent que fa dansar les flors, els arbres, les fulles... |
m'agrada mullar-me la cara amb les primeres gotes de pluja
i després de la tempesta, arriba la calma. M''agrada l'olor a terra mullada!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
